I qui mira la TV???

Un article de emarketer ens informa que "Online AD Spending Will Keep Growing" i ens dóna diversos motius pels quals creu això, he cregut que resumien molt bé l'èxit d'aquest mitjà:

• Internet es inherentment més mesurable que els mitjans tradicionals.
• internet permet més segmentació de target que altres tipus de mitjans. Això redueix els costos en mitjans i estalvia en màrqueting.
• Internet és interactiu, permet més compromís amb el consumidor, projeccions de negoci i clients.
• Increment de consumidors joves. Molts estudis demostren que els adolescents dediquen més temps online a la setmana que mirant la televisió.
• Internet juga amb el moviment de “el poder del consumidor” i per això ofereix noves oportunitats per marquetinians per formar part de les seves converses sobre interessos, actituds, plans de compra o fins i tot marques.
• El nou fenomen de la Web 2.0, com els blogs, xarxes socials i Twitter proveeixen al màrqueting de la possibilitat de guanyar insights sobre el comportament de consumidor i les seves actituds (Internet és com un focus grup constant)
• Internet, a diferència de un altre mitjà o canal, permet al màrqueting aconseguir proposicions a través del cicle de compra dels consumidors; des de l’atenció inicial, la pre-informació, fins a les compres, post.compres, feedback i suport.

Pel que diu aquí, i pel que personalment tinc experiència, sembla que el ja ens podem estar oblidant de superproduccions per televisió i centrar-nos més en Internet. Penso que els costos en mitjans tradicionals són tan grans que ja és hora que les agències i sobretot els anunciants es plantegin on són els clients potencials. Per altra banda, també crec que la publicitat exterior i les accions d’Ambient són d’un caràcter semblant al d’internet, evidentment només amb alguns punts, i també crec que es poden explotar molt positivament.

Segons l’article, l’increment d’anuncis online és d’un 15,2%, sembla que les empreses es posen les piles. Tanmateix, penso que moltes d’elles en fan mal ús. Que la majoria de població dediqui temps online no vol dir que estigui mirant els banners tota l’estona, és evident que amb un simple banner no s’atrau l’atenció, cal fer obres més notòries, més originals i que no molestin a l’usuari, la clau és descobrir què vol rebre cada usuari, ja que aparentment ell té, i li agrada tenir, el poder.

En Mario destrossa Youtube

L'altre dia, a classe, parlavem de banners i publicitat a internet. Després de veure alguns exemples de banner més originals que els típics (que no sé fins a quin punt són útils) em vaig enrecordar d'un video que anuncia la wii. Com que no recordava massa com era l'ha buscat. Mentre l'aneu mirant ja veureu com es fa miques el youtube, no patiu, no passa res.

M'ha semblat un bon exemple de pubicitat a internet.

cliqueu aquí: banner wii

Hòstia Puta

Microsoft he patentat un sistema per a “reconèixer paraules indesitjables i transformar-les en quelcom inaudible o ininteligible”, segons la pròpia patent. El document fa referència a videojocs online multijugador massius com a el primer ús que Microsoft farà de la tecnologia, tot i que també es probable que es pugui fer servir en programes per parlar com Skype o chats que permeten l’ús del micròfon.

Notícies com aquesta em fan reflexionar sobre fins a quin punt és útil la investigació tecnològica. Què passa? Que ara han de controlar fins i tot les paraules que diem quan estem tenint una conversa informal amb algú? Des dels inicis de la història de la humanitat els tacos han estat presents per algun motiu. Personalment penso que a vegades queda més clar i expressa més dir Hòstia Puta, cagundéu, o la mare que et va parir, que no pas “quina rancúnia que tinc al meu cor per aquesta persona ingrata!”. D’acord, tampoc cal utilitzar les paraulotes a tort i a dret, no ho estic pas defensant, però crec que sistemes com aquest de Microsoft s’estan submergint a la intimitat i a les personalitats dels usuaris d’internet. Probablement el programa és un gran descobriment (i poso els meus dubtes que hagi estat gràcies a mans de Microsoft), però se’n poden fer usos amb finalitats més positives, com per exemple filtrant materials destinats o de fàcil accés a menors, que no interposar-se i tafanejar les nostres converses amb vés a saber qui.

Linux: ¿un negoci?

Ja fa dies que el software lliure està rondant pel nostre entorn. Cada cop són més els que deixen córrer la pifia de Windows amb el Vista i es passen al sistema GNU/linux o a altres operadors com Apple. Una entrevista al director de Red Hat Europa, publicada al diari Público de diumenge, m’ha cridat l’atenció perquè, si els sistemes són lliures, com es financen les empreses com Red Hat? L’evolució tecnològica no és gratuïta, però aquesta és la impressió que ens dona quan topem amb elements com linux.

El que comenta Franz Meyer és que el software gratuït té un valor afegit, es pot aconseguir gratuïtament a qualsevol lloc però, aquest software no és només això, Red Hat fa productes compatibles amb la resta del mercat. Tot el que ven l’empresa són serveis, s’ofereix un servei de subscripció on tot s’inclou amb el software. Aquest servei dona el 80% del finançament, i la resta prové de la formació i de serveis professionals. Gràcies a aquest servei molts investigadors treballen per a desenvolupar cada cop més el software lliure.

Un dels problemes amb que es troba Red Hat és amb els videojocs per ordinador. No és cert que no hi hagi jocs per a Linux, però molts dels jocs com “World of Warcraft” són de propietat i no existeix equivalent per sistemes GNU. Tanmateix, tot arribarà. Diumenge es celebrà la primera jornada de la Conferència Internacional de Software Lliure a Màlaga, possiblement durant aquests dies bullirà molta informació sobre aquest tema.

Màrketing viral

He pujat aquest vídeo perquè, a part que ma semblat graciós, penso que a aquestes alçades és important saber bé què és el màrketing viral. Crec que aquest vídeo ho descriu molt bé i he decidit comentar-ho perquè, dins el màrketing viral, Internet hi té un paper molt important, per no dir crucial. Què hagués estat de el mític “Amo a laura” o del robatori del silló de Zapatero sense internet? Hagués quedat en quatre escarafalls dels creadors del vídeo. Però Gràcies a Internet i la connexió de milions d’internautes aquests vídeos van arribar a vendre, si, si, VENDRE! Que al capdavall, i malauradament, és el que es busca.

Nescafé vol ser molt innovador...

Bé, per acabar el pòdium de posts ho faré amb quelcom relacionat directament amb la publicitat interactiva i els seus primers passos: el primer spot interactiu d’Espanya. Tranquils, ja no parlaré més dels primers, al capdavall no sempre tenen tot el mèrit i aquest cas és un bon exemple. El primer spot va ser de Nescafé l'any 1999. L’anunci consistia en que utilitzant el comandament a distància el teleespectador podia sol·licitar més informació sobre el producte (la qual cosa no és gaire útil quan es parla de Nescafé, que no té cap secret), accedir a concursos i premis o rebre catàlegs a casa. He mencionat que era un bon exemple com a anunci interactiu “dolent” perquè tenint en compte que la interactivitat és una realitat digital, o com a mínim intangible, em sembla un pas enrere el fet d'acabar amb el típic i avorrit catàleg que l’única finalitat que té és acabar a la brossa del paper o a la de rebuig per part d’aquells intolerants amb el medi ambient (ja que hi som aprofito per a reivindicar el reciclatge, que sempre queda bé). Així doncs, tenint en compte que la interactivitat és quelcom que ben utilitzat amortitza costos i evita bufetades al sistema, considero que, pel que fa la publicitat televisiva encara queda molt per descobrir.

L'agulla i la cunya porten 47 anys per l'espai

A la primera actualització vaig parlar del primer programa de televisió interactiu, doncs per seguir amb la mateixa tònica de “els primers”, que sempre fa gràcia conèixer, parlaré sobre el primer videojoc de la història: l’Spacewar. El videojoc va ser creat el 1961 i tenia un funcionament molt bàsic: dues naus espacials (l’agulla i la cunya) tenen la finalitat de destruir-se mútuament amb els seus míssils tot evitant caure per la pròpia força gravitatòria d’una estrella. Tot i la seva simplicitat, el que més em crida l’atenció és que una pantalla amb quatre punts blancs, que simulen les estrelles, i un parell de formes inventades, anomenades naus espacials, pugui arribar a pertorbar tant el món sencer. Si ens parem a pensar la mà de videojocs, sèries de televisió, pel·lícules etc. que aquesta simple idea ha fet néixer ens en faríem creus. Potser sense l’Spacewar la guerra de les galàxies no hagués existit mai.

Podeu provar de jugar en aquest lloc web:

http://spacewar.oversigma.com/

Winky Dink and You

Interactivitat: el primer que pensem és quelcom relacionat amb una persona i un ordinador connectat a la xarxa. Però és exactament així? La veritat és que internet i la seva infinitat d’opcions dóna per molt però, i els altres mitjans? També entren dins aquest moviment?

No ha estat fins l’aparició de la TDT que, com a mínim a Espanya, s’ha començat a parlar d’una bidireccionalitat amb els televidents. Tanmateix, m’ha sobtat que durant els anys 50 es donà un gran pas per la televisió interactiva: el programa infantil “Winky Dink and you”. Després de comentar a classe el funcionament d’aquest programa* haig de reconèixer que m’ha deixat realment parada i, sincerament, penso que una iniciativa així funcionaria molt bé avui, i no només amb nens. La senzilla idea de intervenir, o tenir la sensació de fer-ho, en la programació donaria certa llibertat, creativitat i diversió al televident. Imaginem-nos per un moment que a través de bolígrafs especials poguéssim decidir la trama d’una sèrie, o dibuixar els nostres propis personatges. Sí, faria falta certa evolució tecnològica, però potser és que encara no hem explotat el que ja tenim. Penso que partint de la idea de “Winky Dink and you” podria aparèixer un programa realment entranyable i potser no tant difícil de dur a terme.

*una pantalla de plàstic es col·loca sobre la pantalla de TV per tal de que els nens puguin dibuixar, amb un bolígraf màgic, sobre les imatges emeses, tot creant una història juntament amb en Winky.

Us deixo el video perquè tasteu una mica d’en Winky Dink.